Em dic Javi Aguirre, tinc 50 anys i sóc trasplantat de ronyó des de fa dos.

Em van diagnosticar la malaltia quan tenia 30 anys, era trasportista i en el sindicat van demanar voluntaris per estudiar les malalties del sector i es van adonar que alguna cosa passava.

Jo llavors estava federat en ciclisme i el que més em va impactar va ser que em van dir que m’oblidés de fer esport d’alt nivell o de competició, per a mi era una part important de la meva vida, el fet que em diagnonsticaran la malaltia no em va impactar tant com haver de deixar l’esport de competició.

Em va tornar vegetarià per fer treballar menys al meu ronyó i vaig baixar molt la intensitat de l’esport ja que no tenia qui em assessorarà. La doctora em deia que estigués calmat sense fer molt exercici, jo estava acostumat a fer mes de 100 kms i ella em va dir que no superés els 25 o 30 i sense passar de 130 pulsacions (a aquestes pulsacions estava moltes vegades a la sortida de les proves abans de començar a pedalar)

En el procés he trobat a faltar un professional com Sonsoles Hernándz perquè em assessorés i conèixer gent trasplantada que estimés l'esport com jo per em digués com el portava després del trasplantament i durant el procés.

Un aspecte positiu que voldria destacar és que ara aprofito molt més la vida i a tot li veig el seu costat positiu, sóc molt més sensible. També destacaria que m’ha encantat conèixer gent de Traïnsplant que són com la meva família i són tots molt positius i genials.

M’agradaria explicar-vos una anècdota curiosa: el dia que em van cridar per trasplantarme la meva dona va trucar a una amiga seva de Saragossa i ella li va dir que després de treballar resaria per mi a la verge del Pilar, quan va entrar a l’església va mirar a la verge i estava amb un mantell blanc, es pueso a resar, i en aixecar el cap li havien canviat el mantell (l’hi canvien tots els dies) i li havien posat un d’un donant i dos receptors de ronyó ja que a les 8 era la missa pels donants i malalts de Alcer, la missa va acabar a les 9, just quan a mi em van baixar a quiròfan, des de llavors vaig tots els anys a aquesta missa a veure la Verge del Pilar.

Jo sóc molt nerviós i temia posar-me histèric quan em truquessin per al trasplantament, però em va agafar de sorpresa i va ser com un somni, estava la mar de tranquil de camí a l’hospital, en les proves del pre-operatori em van mesurar 48 pulsacions. Vaig pensar que anava a ser una mica més complex i durador, però per quan em vaig adonar ja era a casa i al poc temps al gimnàs.

-La meva vida ha canviat per a millor, sóc més sensible, tot m’emociona i ho valoro tot. Ara per a mi el més important és viure el dia a dia sense fer plans a llarg termini, encara que també els faig.